Se’m gira el cor cada vegada que veig la teva foto,
els teus ulls, brillants, com sols joves amb l’eternitat per davant,
el teu somriure inspirador, ple d’energia i de força.
Creia en les teves paraules, donaven sentit al què feia,
els teus passos, em guiaven, m’empenyien.
El teu reflexe al mirall, mentre et rentaves les dents,
dient sense paraules que podria fer qualsevol cosa.

Se’m gira el cor al recordar la teva ingenuïtat,
al recordar totes les coses que mai vàrem fer junts,
quan en silenci, et vares allunyar a poc a poc.

Se’m gira el cor, perquè pensava que tornaves,
però domes ha estat un miratge del desert de l’anhedonia.

S’ha acabat la nit. Ara toca la ressaca.